Ducournau, Harron i Maura, grans reines del crit

Ha arribat el gran dia. Comença la 58a edició del SITGES – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, l’aparador mundial del cinema de gènere, amb la presència de dues creadores immenses. La directora Julia Ducournau ha inaugurat amb l’explosiva Alpha i Carmen Maura ha protagonitzat un dels primers títols de la Secció Oficial a Competició: Vieja loca, de Martín Mauregui. 

La cita anual amb el millor cinema fantàstic i de terror ja és una realitat, però abans de desplegar tota la seva força, el Festival de Sitges ha obert de bat a bat les portes de la cinefília en edat escolar. Centenars de nens i nenes de primària han entrat en la fantasia d’Arco, una pel·lícula premiada al Festival d’Annecy que es projecta a les seccions Anima’t i Sitges Collection d’enguany. Dirigida per l’il·lustrador francès Ugo Bienvenu i coproduïda per Natalie Portman, aquesta radiant òpera prima ha desplegat la seva animació a tot color a l’Auditori del Meliá per explicar-nos un relat futurista d’amistat i esperança en un món afectat pel canvi climàtic. 

Tercera vegada que una directora inaugura Sitges 

Julia Ducournau, una de les veus més radicals del cinema contemporani, guanyadora de la Palma d’Or a Canes per la contundent Titane, ha donat el tret de sortida amb Alpha, la seva tercera pel·lícula de terror, que ha impactat el públic de l’Auditori del Meliá en una sessió inaugural plena de gom a gom. 

Impregnada fins a cert punt per l’imaginari de David Cronenberg sobre la nova carn i les mutacions del cos malalt, Ducournau no ha deixat ningú indiferent. Els canvis corporals de la jove interpretada per Mélissa Boros –arran d’un tatuatge infectat que porta al braç– han posat sobre la taula qüestions com l’estigma del prejudici envers les malalties de la sang i la por com a eina de control social. 

Per cert, és la tercera vegada que una directora inaugura el certamen després de Mary Harron l’any 2000 amb American Psycho i Ana Lily Amirpour el 2021 amb Mona Lisa and the Blood Moon. També és la tercera vegada que Ducournau presenta una pel·lícula a Sitges, després de les premiades Crudo i Titane; dos títols de contundència carnal sobre la feminitat com a camp de batalla que amplien l’univers sanguinolent, furiós i visceral d’aquesta autora imprescindible. 

“Alpha no és una pel·lícula de terror. La vaig escriure com un drama” 

Per sort per a alguns, abans de començar la gala d’inauguració, els espectadors més curiosos han assistit a la xerrada que Julia Ducournau ha ofert aquesta tarda amb gran èxit d’assistència. Com a novetat, fans i periodistes han compartit espai –en un acte que combina la roda de premsa tradicional i la trobada amb talents internacionals– per conèixer de prop el seu testimoni com a directora i guionista. 

Durant la xerrada, que s’emmarca dins el cicle MaestrAs dedicat a creadores de primer nivell del cinema fantàstic i de terror, Ducournau ha destacat algunes particularitats d’Alpha. Segons ha confirmat, «el temps no es concep de manera lineal», sinó com una seqüència «plena de forats» provocats per la força dels records. «Com un triangle de les Bermudes en moviment perpetu entre passat, present i futur». 

Ducournau ha confessat la seva atracció per l’obra d’Edgar Allan Poe. Obres com La màscara de la mort roja i Somni dins d’un somni es veuen reflectides en la seva estimulant pel·lícula. “Hi ha alguna cosa en la melangia de Poe i en la seva manera d’abordar la por al rebuig en una societat de classes dividides que continua vigent en la nostra època”. Seguidament, l’autora parisenca ha demostrat fortalesa quan se li ha preguntat per les seves limitacions, assegurant que Alpha no és una pel·lícula de terror. “La vaig escriure com un drama”. 

Grans homenatges a grans creadores 

Evidentment, el clímax de la jornada ha arribat amb la gala d’inauguració. Per la catifa vermella de l’Hotel Meliá hi ha desfilat l’equip de la cinta de culte Re-Animator, integrat pel compositor Richard Band i la mítica actriu Barbara Crampton; el jurat de la Secció Oficial Fantàstic, format pel productor i director Peter Chan, la supervisora d’efectes especials Laura Pedro, el director de l’Acadèmia de Cinema de l’Argentina Hernán Findling, la directora canadenca Jovanka Vuckovic i l’autora de culte Mary Harron, que durant la gala ha rebut el Premi WomanInFan enmig d’un mar d’aplaudiments. 

L’aura que envolta la figura de Harron es deu principalment al captivador thriller psicològic American Psycho, la famosa adaptació del best seller homònim de Bret Easton Ellis, estrenada a Sitges 2000, que ja compleix 25 anys! I és que poques pel·lícules han aconseguit marcar un abans i un després com ho ha fet aquest àcid retrat sobre la decadència yuppie de Wall Street i les misèries de l’arribisme corporatiu. La seva construcció del pertorbador Patrick Bateman, interpretat per un desfermat Christian Bale, ha deixat una empremta inesborrable en la història del cinema. 

Aquesta tarda, Harron ha celebrat a l’Auditori la presència cada cop més gran de creadores dins la indústria cinematogràfica i ha recordat que, l’any que American Psycho competia en Secció Oficial, no va poder venir a presentar-la perquè acabava de néixer el seu fill. En qualsevol cas, Sitges continua sent el seu Festival de referència. Tal com ha assenyalat, “aquí no hi ha límits entre l’humor, el terror i la fantasia”. 

Per la seva banda, han conduït la gala el director artístic del Festival, Ángel Sala, i la directora de la Fundació, Mònica Garcia i Massagué, amb les intervencions de Melina Matthews i Dafnis Balduz. Així mateix, l’acte ha comptat amb la presència d’il·lustres convidats institucionals: el Sr. Ernest Urtasun Domènech, ministre de Cultura; l’Il·lma. Sra. Aurora Carbonell i Abella, alcaldessa de Sitges; l’Hble. Sra. Sònia Hernández Almodóvar, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya; l’Il·lma. Sra. Raquel Sans, vicepresidenta primera del Parlament de Catalunya; el Sr. Ignasi Camós, director general de l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA); el Sr. Albert Oliver-Rodés, regidor de Cultura, Drets Socials i Educació de l’Ajuntament de Sitges; la Sra. Judit Sans, gerent de l’ICEC, i el Sr. Francisco Vargas, director de l’Àrea Audiovisual de l’ICEC. 

Carmen Maura, Gran Premi Honorífic 

Al vespre, la icònica Carmen Maura ha estat homenatjada entre crits d’eufòria i aplaudiments en un acte celebrat per reconèixer la seva fecunda trajectòria com a actriu. Musa indissociable del cinema contemporani i talent excepcional de la comèdia i el drama d’arrel espanyola, la protagonista d’imprescindibles tan plens d’energia com Mujeres al borde de un ataque de nervios, ¡Ay, Carmela! i La comunidad ha alçat el Gran Premi Honorífic davant una platea entusiasta. 

Maura ha sorprès Sitges amb la seva esfereïdora interpretació a Vieja loca. La pel·lícula, produïda per J.A. Bayona, és el debut en solitari del director argentí Martín Mauregui, que ha tancat el públic de Sitges dins un habitatge claustrofòbic amb ecos de Misery. Maura encarna una sogra amenaçadora que atrapa el seu gendre, un angoixat Daniel Hendler, en una macabra teranyina de jocs sàdics. L’actriu ha revelat en roda de premsa que no volia dobles durant el rodatge. Ella mateixa ha protagonitzat les escenes que requerien més esforç físic, com “quedar penjada d’uns arnesos”, però el director ha celebrat la seva entrega absoluta vers el maquiavèl·lic personatge que interpreta. “Hem treballat moltíssim”, afirmava Maura, però “m’ho he passat genial, com si fos en un parc d’atraccions”. 

Vieja loca, per cert, s’ha projectat després d’un estimulant thriller en format curt dirigit per la jove saragossana Martha Ayerbe. Señuelo narra un dia de caça d’un pare i el seu fill, a mig camí entre el terror i l’humor, en consonància amb la temàtica d’enguany. La proposta, desenvolupada sota la mentoria del mateix Bayona, representa el talent emergent que la Fundació Sitges i CUPRA fomenten a través del projecte The Dream Makers amb el suport de l’ESCAC. CUPRA reforça així el seu compromís amb el cinema i la innovació artística, apostant per la nova generació de cineastes espanyols. 

Paral·lelament, ha destacat a la Secció Oficial la molt suggerent Shelby Oaks, una pel·lícula desenvolupada gràcies al crowdfunding i que ha comptat amb el beneït suport de Mike Flanagan com a productor. El seu autor, el crític i youtuber Chris Stuckmann, debuta en la direcció amb aquest relat de found footage sobre presències en un poble abandonat, amb ecos de Lake Mungo, que enfonsa les seves arrels en la cultura dels vídeos paranormals que circulen per internet. Shelby Oaks, a més, compta entre el seu repartiment amb el veterà actor estatunidenc Keith David. 

Aliens i samurais en els primers passis d’Escorxador i Tramuntana 

D’altra banda, des de les entranyes d’Austin (Texas), ha arribat una proposta de ciència-ficció com a primera projecció de la sala Escorxador. Nominada a Millor pel·lícula a la secció Noves Visions, The Infinite Husk és el debut d’Aaron Silverstein, un director i compositor inspirat pel gòspel i el cinema negre nord-americà. De fet, la seva òpera prima compta amb una banda sonora creada pel mateix autor. Silverstein hi explica la trama d’espionatge d’una entitat alienígena que visita la Terra per investigar un dels seus. 

Tot seguit, la sala Escorxador ha exhibit un altre estimulant debut que també està nominat a Noves Visions. Es tracta de Buffet Infinity, obra del còmic Simon Glassman. Aquesta original comèdia de terror canadenca —Menció Especial del Jurat en la darrera edició del Fantasia Festival— ha hipnotitzat el públic amb l’enfrontament entre dos restaurants del poble fictici de Westridge, narrat a partir de centenars d’hores d’anuncis de televisió creats pel mateix director. De sobte, ens hem vist immersos en el punt de vista d’un espectador televisiu amb accés a les textures d’allò ocult. 

I del fantàstic més sinistre passem al territori western. Si alguna cosa ens va cridar l’atenció de Slow West, el primer llargmetratge de John Maclean projectat a Sitges 2015, va ser la seva manera d’abordar la mítica de frontera, a mig camí entre la contemplació i l’estranyesa, d’una forma diferent als cànons del western clàssic. Ara, Maclean ha tornat a Sitges amb un altre interessant exercici de gènere. Tornado, la seva segona pel·lícula, segueix fins a cert punt la tradició dels relats de venjança sagnant per explicar-nos la història d’una jove japonesa (Kôki) i el seu pare (Takehiro Hira), propietari ambulant d’un espectacle de titelles samurai a la Gran Bretanya del 1790, el dia que es creuen amb una banda de criminals despietats liderada per Sugarman, un temible assassí interpretat pel gran Tim Roth.